Carta des del futur

Avui fa 10 anys (24-03-2009) estava fent el Postgrau de Teràpia Breu Estratègica, tot just havia acabat la carrera de Psicologia, per quasi segona vegada, i jo volia complir un dels meus somnis: treballar de psicòloga.  Ens van fer fer el següent exercici:

- Agafa un full i escriu-te una carta des del futur (10 anys) explican-te com estas i com et va la vida.

Fa uns dies la vaig trobar, de casualitat, quasi ni ho recordava... i em vaig emocionar llegint-la. Els i les que em coneixeu veureu lo impressionant que és..., he esperat just avui que fa els 10 anys per ensenyar-la a la meva família..., han quedat molt sorpres@s.

Està clar que cal anar molt en compte amb el que pensem i com ho pensem, i si realment volem una cosa, verbalitzem-la, imaginem-la, visualitzem-la i dissenyem-la...

Estic impresionada!!

                                           Barcelona, 24 de març de 2019

                                  

Estimada Montse,                                                         

Haig d’explicar-te que per fi vaig aconseguir allò que et feia tanta il·lusió. Ja sóc tota una psicòloga!!. I a més a més he aconseguit ser-ho com volia, als mossos, sense marxar-hi.

Vaig aconseguir-ho gràcies a la paciència, a l'esforç i a la força de voluntat.

En tots aquests anys també he sapigut posar-me al meu lloc, defensar allò que pensava i dir-ho sense callar-m'ho.

Tinc dos fills magnífics, macos, com jo havia somniat. Tenen una bona feina, i han après tots els valors que els hi he ensenyat.

Amb el marit estem molt be, ara ja tornem a ser aquella parella de nuvis perquè els fills, encara que viuen a casa, campen pel seu compte.

Com a terapeuta tinc molt èxit, continuo treballant al centre i tinc molts pacients que venen recomanats perquè diuen que els tracto molt be i que els entenc.

Be doncs, de moment res més. Només dir-te que estic molt orgullosa de ser com sóc i de tot el que he après.

I dir-te que la mama també ho estaria...

Molts petons i cuida’t molt

Montse Roig

24/03/2019

Viatge a l'interior d'alguns homes..

Viatge a l’interior d’alguns homes als que se l’anomena agressor, violador, abusador..

Portem molts anys, viatjant a l’interior de les dones víctimes de maltractaments, agressions, abusos i violacions, tenim força clar i conegut totes les conseqüències de ser receptores d’aquestes barbaritats, els símptomes i les reaccions, l’afectació a la salut física, mental i conductual.

Invertim materialment i humanament en fer campanyes, jornades, actes, formacions.. per aconseguir eradicar la violència masclista contra les dones, i no s’aconsegueix eliminar!

Si volem fer una bona prevenció, i vetllar per la seguretat de les dones,  cal incidir més en l’altre part del problema (en alguns homes) per a saber com i on neix!

Quan volem saber què hi ha a l’interior de l'home al que se l’anomena agressor, violador, abusador..., ens trobem en què no hi ha masses estudis, ni articles, que ens donin una visió per a poder entendre, què el porta a actuar així... 
Hi ha estudis que es basen principalment en  la seva conducta, però aquest ja és el pas final, el que potser ja no te remei si no podem tractar-li el pensament i la emoció.
Sabem que pot ser fruit d’una educació però, tot és l’educació i el model patriarcal i masclista el que els porta a cometre aquestes atrocitats?

Poques són les associacions que treballen per ajudar els homes que voluntàriament es volen acollir a programes d’ajuda a nivell psicològic i emocional, perquè pocs són els homes que hi vulguin assistir de manera voluntària.
El doctor Lundy Bancroft va estar 15 anys treballant com a terapeuta amb programes de rehabilitació a maltractadors , i va arribar a la conclusió de que no serveixen de res... perquè una teràpia funcioni, el pacient ha d’accedir-hi per pròpia voluntat, i ha de ser sincer, i això no passa.

I per què invertim energies en les teràpies de rehabilitació i no en prevenció?
On són les jornades, campanyes, actes, que es dediquin exclusivament als homes?
Pocs són els recursos que es destinen a fer prevenció en els homes.

Està clar que no es tracta d’una malaltia mental que pugui tenir un tractament psiquiàtric, això ja està demostrat a través d’estudis.
Llavors què se’ns resisteix tant i se’ns fa tant difícil com per no poder acabar amb aquestes accions?

M’hagués agradat viatjar dins el cervell de cadascun dels agressors en el moment que estan cometen el delicte, per poder saber i entendre quin mecanisme neuronal, quin creuament de cable hi ha en aquell moment per no ser conscient de la criminalitat que estan fent. 
En aquells moments de, no se ni com dir-ho perquè no se si per ells és un plaer, un instint, un impuls, una inconsciència... , no siguin capaços de veure el mal que estan provocant.

M’agradaria també veure un hastag que digui #jotambéhohefet, i expliqués què el va portar a actuar així, potser podrien ajudar a altres homes a evitar-ho.