dimarts, 24 de març de 2020





#CadaCasaEsUnMon

Aquests dies estem veient a totes les xarxes moltes videoconferències des de casa. 

M’he adonat que no em fixo tant en la persona que surt a primer pla, sinó que vaig a mirar més enllà. Tafaneria? No, dit amb el sentit lleig de la paraula. M’agrada observar, m’agrada pensar, i m’agrada posar-me en el lloc de les persones.

Què he vist? Doncs això que Cada Casa És Un Món, i d’aquí que,  un grup de psicòlegs, psicòlogues i psiquiatres ens hem posat a treballar en un document de consells i a oferir una ajuda més personalitzada, de forma voluntària, perquè a cada casa hi ha unes situacions, circumstàncies, persones, tamany, angoixes i pors de diferents tipus.

Els consells que es puguin donar els hi poden anar bé a unes persones però a altres no.
Algunes persones els li agrada fer rutines, tenir-ho tot controlat, llistes d’objectius....però a altres no. 
Persones que no necessiten res i que el fet de sentir que cal fer rutines es poden sentir malament.

Moltes hores a casa, moltes coses a fer, n'hi ha que en tenim ganes i les fem cada dia, i de forma ràpida, altres les anem acumulant i passarà la quarantena i encara estaran per fer.

Veig cases amb enciclopèdies, amb quadres, làmpades, cuines, cases més endreçades que altres, cases més petites i més grans, jardins, piscines, balcons, terrats....

Estratègies perquè la càmera enfoqui i es vegi millor la casa i altres que no surti la humitat del sostre.

Qui ho havia de dir que un lloc tant íntim ara l'estaríem penjant a les xarxes, a la televisió i no ens importi gens o perquè no tenim més remei.

I a nivell emocional segur que hi ha qui s’està queixant de portar tants dies tancat a casa, que potser són els/les mateixos/es que fa quatre dies es queixaven d’haver d’anar a treballar. 

Hi ha qui està treballant i voldria estar a casa, i qui està a casa i voldria estar treballant. 

Hi ha qui te por, angoixa, no sap en què ocupar les hores, a qui li falta temps, tot i estar tot el dia a casa, el que treballa voldria estar a casa, i així casos i casos... és per això que també cada persona és un món.

I els que no surten? Els que estan patint per familiars als hospitals a punt de morir o molt greus, els que estan passant el dol en silenci, amb la ràbia continguda i sense poder-se acomiadar com cal.

I totes les casuístiques que em deixo segur....

Estem preparats i preparades per ajudar a qui calgui, a qui ho necessiti o a qui simplement que ens vulgui explicar la seva experiència.

Salut i bon confinament.

#CadaCasaEsUnMon  #quedatacasa   #Joactuo
24 de març de 2020

dissabte, 7 de març de 2020

8 de març, dia de la dones treballadores

La meva àvia, que ara tindria 119 anys, va treballar de modista. Tenia els dits de les mans molt torçats i plens d'artrosi.
La meva mare, que ara tindria 90 anys, va treballar des dels 16 fins els 65 anys a una empresa metal·lúrgica, com a administrativa. El seu horari era de 8:30 a 13:00 i de 15:00 a 19:00.
El meu pare, que ara tindria 92 anys, també va treballar a la mateixa empresa (de fet es van conèixer allà), com a muntador mecànic, amb el mateix horari i amb algun viatge de feina fora de Catalunya.
A la Pepi no li agradava cuinar, ni les feines de casa.... Ella deia que preferia anar al despatx.
En Quimet li agradava cuinar (vaig aprendre a fer la truita de patates, netejar el peix, fer els suquets de peix..... d'ell) i també li agradava desmuntar i muntar petits electrodomèstics.
Treballaven tots dos, i per tant, el meu germà i jo, hem estat educats des de la visió de què les dones també treballen fora de casa.
Quan jo vaig fer 16 anys, la meva mare va demanar al seu cap (que em deu estar llegint ara mateix, i al qual li tinc molta estimació i agraiment ), que el mes de juliol em deixés venir a treballar de telefonista o arxivar papers o qualsevol cosa, sense cobrar, per tal que no estigués tants mesos sense escola i em comencés a entrenar pel món laboral.
I així vaig començar la meva vida laboral, fent d'administrativa (perquè després d'aquell estiu, em van donar l'oportunitat de seguir treballant mentre que combinava els estudis a la Facultat de Psicologia).
Treballo des dels 16 anys, com la meva mare i en tinc 55, no m'agrada cuinar però cada cop que faig truita de patates o arreglo peix recordo en Quimet.
He treballat a l'empresa privada, a l'Administració Pública i com autònoma. He canviat moltes vegades de feina. He adaptat la vida laboral a la vida familiar quan he tingut els nens petits. He treballat i treballo sense cobrar en moltes ocasions... i ara mateix compatibilitzo tres o quatre tipus de feines diferents.
I avui celebro que tinc feina, que segueixo treballant, que m'agrada molt la feina que faig, i que seguiré lluitant per aconseguir els objectius que al llarg de la meva vida m'he anat plantejant i em segueixo plantejant.
Treballo també per la igualtat, per erradicar les violències masclistes i sexuals, treballo per l'educació, la formació...
I el més important per a mi.... Els homes!! N'estimo a tres amb bogeria, tres homes que a casa al menys no hem viscut ni la violència, ni masses masclismes.  Això sí, no som perfectes!!
I no em cansaré de repetir: En una societat masclista, els HOMES tenen el PODER d'erradicar la violència masclista.
Homes i dones hi estem implicats/des
Feliç dia de la dona treballadora
#dones #igualtat #treball #homesidones #8demarç 

diumenge, 24 de març de 2019

Carta des del futur

Avui fa 10 anys (24-03-2009) estava fent el Postgrau de Teràpia Breu Estratègica, tot just havia acabat la carrera de Psicologia, per quasi segona vegada, i jo volia complir un dels meus somnis: treballar de psicòloga.  Ens van fer fer el següent exercici:

- Agafa un full i escriu-te una carta des del futur (10 anys) explican-te com estas i com et va la vida.

Fa uns dies la vaig trobar, de casualitat, quasi ni ho recordava... i em vaig emocionar llegint-la. Els i les que em coneixeu veureu lo impressionant que és..., he esperat just avui que fa els 10 anys per ensenyar-la a la meva família..., han quedat molt sorpres@s.

Està clar que cal anar molt en compte amb el que pensem i com ho pensem, i si realment volem una cosa, verbalitzem-la, imaginem-la, visualitzem-la i dissenyem-la...

Estic impresionada!!


                                           Barcelona, 24 de març de 2019
                                  
Estimada Montse,                                                         
Haig d’explicar-te que per fi vaig aconseguir allò que et feia tanta il·lusió. Ja sóc tota una psicòloga!!. I a més a més he aconseguit ser-ho com volia, als mossos, sense marxar-hi.
Vaig aconseguir-ho gràcies a la paciència, a l'esforç i a la força de voluntat.
En tots aquests anys també he sapigut posar-me al meu lloc, defensar allò que pensava i dir-ho sense callar-m'ho.
Tinc dos fills magnífics, macos, com jo havia somniat. Tenen una bona feina, i han après tots els valors que els hi he ensenyat.
Amb el marit estem molt be, ara ja tornem a ser aquella parella de nuvis perquè els fills, encara que viuen a casa, campen pel seu compte.
Com a terapeuta tinc molt èxit, continuo treballant al centre i tinc molts pacients que venen recomanats perquè diuen que els tracto molt be i que els entenc.
Be doncs, de moment res més. Només dir-te que estic molt orgullosa de ser com sóc i de tot el que he après.
I dir-te que la mama també ho estaria...
Molts petons i cuida’t molt
Montse Roig
24/03/2019



divendres, 4 de gener de 2019

Viatge a l'interior d'alguns homes..


Viatge a l’interior d’alguns homes als que se l’anomena agressor, violador, abusador..

Portem molts anys, viatjant a l’interior de les dones víctimes de maltractaments, agressions, abusos i violacions, tenim força clar i conegut totes les conseqüències de ser receptores d’aquestes barbaritats, els símptomes i les reaccions, l’afectació a la salut física, mental i conductual.

Invertim materialment i humanament en fer campanyes, jornades, actes, formacions.. per aconseguir eradicar la violència masclista contra les dones, i no s’aconsegueix eliminar!

Si volem fer una bona prevenció, i vetllar per la seguretat de les dones,  cal incidir més en l’altre part del problema (en alguns homes) per a saber com i on neix!

Quan volem saber què hi ha a l’interior de l'home al que se l’anomena agressor, violador, abusador..., ens trobem en què no hi ha masses estudis, ni articles, que ens donin una visió per a poder entendre, què el porta a actuar així... 
Hi ha estudis que es basen principalment en  la seva conducta, però aquest ja és el pas final, el que potser ja no te remei si no podem tractar-li el pensament i la emoció.
Sabem que pot ser fruit d’una educació però, tot és l’educació i el model patriarcal i masclista el que els porta a cometre aquestes atrocitats?

Poques són les associacions que treballen per ajudar els homes que voluntàriament es volen acollir a programes d’ajuda a nivell psicològic i emocional, perquè pocs són els homes que hi vulguin assistir de manera voluntària.
El doctor Lundy Bancroft va estar 15 anys treballant com a terapeuta amb programes de rehabilitació a maltractadors , i va arribar a la conclusió de que no serveixen de res... perquè una teràpia funcioni, el pacient ha d’accedir-hi per pròpia voluntat, i ha de ser sincer, i això no passa.

I per què invertim energies en les teràpies de rehabilitació i no en prevenció?
On són les jornades, campanyes, actes, que es dediquin exclusivament als homes?
Pocs són els recursos que es destinen a fer prevenció en els homes.

Està clar que no es tracta d’una malaltia mental que pugui tenir un tractament psiquiàtric, això ja està demostrat a través d’estudis.
Llavors què se’ns resisteix tant i se’ns fa tant difícil com per no poder acabar amb aquestes accions?

M’hagués agradat viatjar dins el cervell de cadascun dels agressors en el moment que estan cometen el delicte, per poder saber i entendre quin mecanisme neuronal, quin creuament de cable hi ha en aquell moment per no ser conscient de la criminalitat que estan fent. 
En aquells moments de, no se ni com dir-ho perquè no se si per ells és un plaer, un instint, un impuls, una inconsciència... , no siguin capaços de veure el mal que estan provocant.

M’agradaria també veure un hastag que digui #jotambéhohefet, i expliqués què el va portar a actuar així, potser podrien ajudar a altres homes a evitar-ho. 


dimarts, 25 de desembre de 2018

15 recomanacions als meus fills (nois)

1.- Estudia el que t'agrada i tinguis habilitats. I lluita per tenir una feina que t'agradi.
2.- Escolta i deixa parlar. Si parleu tots a l'hora no us enteneu.
3.- Estableix un contracte amb la teva parella quan la tinguis. Parleu be com voleu que sigui la vostra relació. Sigues sincer... Tot el que no funcioni, planteja-ho. Mai l'enganyis amb una tercera persona... Parleu abans el perquè algo no funciona.
4.- Parla amb respecte amb tothom.
5.- Posa't en el lloc de l'altre,
6.- Cuida la teva salut (fisica, orgànica, emocional, mental i sexual).
7.- Plora, riu, enfadat,.... sempre que ho sentis.
8.- Dona sempre les gràcies i demana les coses siusplau.
9.- Viatge, si pots.
10.- Obra la ment, escolta diverses opinions, ideologies, crences... Seràs ric.
11.- Canvia allò que t'hem ensenyat equivocadament.
12.- Demana ajuda quan la necessitis.
13.- Aprèn anglès.
14.- Organitza bé els diners.
15.- Sigues responsable de les teves conductes (conducció, alcohol, drogues, sexe). No obliguis a ningú a fer algo que no vulguin.

dijous, 20 de març de 2014

dijous, 19 de desembre de 2013

Dir-la o no dir-la


Sovint hi ha gent que diu: "prefereixo no saber-ho!". No tots som iguals, hi ha qui és queda més tranquil sabent la veritat, això fa que pugui confiar en l'altre persona.
Cal respectar la decisió de cadascú !!!